El rebost de l'IES Maria Ibars

Creació

Una proposta prou ben acollida enguany. A partir de tres imatges han sorgit 55 històries ben interessants. De veres que heu posat en marxa la imaginació!!!!

Amb el permís de l'autora i de l'autor una mostra. Reservem la història de Natàlia Borda que ha estat finalista del premis Sambori de la Marina Alta.

Una cerca reveladora
Vaig emergir a la superfície, vaig tornar a respirar i vaig nadar per eixir de l'aigua. Estava tèrbola i m'havia embrutat amb fang, supose que per això la gent em mirava estranyada, sorpresa i, fins i tot, algú s’apartava. Em veurien com una espècie de monstre amb l’escassa llum del dia que quedava.
Vaig recordar que abans de caure a l’aigua estava amb la meua dona i els meus fills xicotets. Vaig intentar buscar-los però al meu voltant només hi havien construccions altes i estranyes que em feien sentir petit a pesar de la meua elevada altura en comparació amb la gent. Quan vaig trobar un parc, vaig pensar que els meus fills podrien estar allí abans d'anar-se'n a dormir, però no els vaig trobar. Con tenia molta son i estava desconcertat, vaig decidir gitar-me allí mateix.
Al dia següent, quan em vaig despertar, vaig caure de la roca on m’havia gitat perquè hi havien dues persones observant-me de ben prop. No els entenia perquè parlaven un altre idioma i ens vam comunicar amb gestos. Em van portar a un lloc al qual anomenaven Museum, on hi havia moltes coses interessants com artefactes de fang pintats i animals molt quiets (quasi com estàtues). Mirant aquestes coses tan curioses, em vaig endarrerir i quan em van cridar, em vaig girar de sobte i vaig tirar un d'aquells artefactes. Em vaig disculpar i espere que no fora una cosa molt important… De sobte, la vaig vore i la vaig cridar. Estava amb els xiquets d’esquena a mi i trobe que no em va escoltar. Com més m’acostava, més em semblava que havia canviat, se la veia demacrada, pareixia com si fera molt de temps que m'havia endinsat en l'aigua aquella. Quan ja estava front a ells, m'havia adonat que estaven com paralitzats, com si foren fòssils. I ho eren. Quan em vaig assabentar, em vaig posar molt trist i les dues persones que m'havien portat fins allí van intentar consolar-me i explicar-me que feia molts anys que els dinosaures com jo s'havien extingit. Doncs em vaig preguntar per què jo seguia amb vida.
Potser era un somni?
Melani Ferrer

Colp de sort
Ja fa dies que no isc de la cova per por de no tornar mai. La meua vida no ha sigut sempre així, amb el perill constant de trobar-me amb l’últim respir i després desaparéixer, ja solament em queda somiar. Però tenim fam, i molta. Ha passat massa temps i els que quedem sabem que el meu germà i els altres no tornaran, potser siga millor així.

Em dic Manuel Martí, tinc trenta-dos anys i em presente a aquest comitè per a participar-hi a l'expedició a l'interior de la fissura a Àsia. He estudiat paleontologia i tinc un doctorat en antropomorfisme de la classe gegant, criatures que provenien d'homínids que podien arribar als tres i quatre metres d’altura per un gen. Tinc esperança de trobar altres espècimens dins la fissura i per fi obtindre el gen en un bon estat. Gràcies pel seu temps.

- Aleshores, què és això?- va preguntar el visitant.
- No ho sé, però l’ésser que ha fet aquesta petjada deu mesurar uns vint metres. Va contestar el científic.
- Vint metres? Però si en aquesta part de la fissura no té més de deu metres d'altura!
- Aquesta part com la resta de la fissura estava a la superfície fa milers d'anys, però la placa tectònica es va enfonsar provocant que una gran superfície s'enfonsara amb ella, amagant i conservant milers d'hectàrees.
- No m'agradaria haver nascut en eixos milers d'anys.

Últimes notícies! (d’Antena tres quarts)

Gràcies als últims anys d'expedicions i investigacions a la fissura s'ha anunciat per fi al públic les innovacions biològiques, com bacteris que reparen el cos i fins i tot nous animals que es mostraran en els zoològics en els pròxims anys.

-Manuel, torna al llit, ja és tard.
-Tens raó, és tard, agafa el que pugues que ens anem d'ací.
- Què dius? Encara et preocupes de la fissura?
- Sí. Hem portat coses al present que era millor oblidar, però hem sigut ambiciosos i els nous animals i tractaments... Tenen defectes.
- Els atacs?
- Pitjor, es mengen les víctimes per continuar creixent.-
- Crida el teu germà, ens anem a un refugi en una cova amb tot el menjar que tinguem. Estarem bé uns mesos, quan ja hi haja passat tot.

Vicent Llorca